Tierra, mar y aire
La semana pasada fuimos mi hermano y yo a visitar a Carlos a Southampton, y una vez allí visitmaos más sitios del Reino Unido: la Isla de Wight y Londres.
Como anécdota a destacar de este viaje, es que era mi primer vuelo, y se confirmaron mis temores: no tenía ningún miedo al avión, pero sí al aeropuerto... y efectivamente el aeropuerto ocupó toda mi tarde ya que el vuelo sufrió un retraso de más de cuatro horas... y en la terminal estuvimos encerrados todo ese tiempo.
También dejo como anécdota el hecho de tener que circular por la izquierda y que los volantes estén a la derecha. Carlos alquiló un coche allí y alguna vez que otra se equivocó de carril, eso sí, con rápida reacción y sin consecuencias.
Pues bien, en pocos días viajamos por tierra, por mar y por aire... ¿qué anécdotas sobre viajes podéis compartir? he aquí el sitio para ahcerlo.
La segona vegada que vaig anar a Londres em vaig adonar d'una cosa: jo amb la càmera a la mà era un turista, però amb ella guardada era un citadà anglès més. La prova està en que una vegada estava tot ple de captadors de organismes com Greenpeace, i jo estava aturat mirant cap a la National Gallery a Trafalgar Square i veig que se me n'acosta un, i va ser treure la càmera que va donar mitja volta i se'n va anar per un altre. També la frase "Sorry, I'm a tourist" em va salvar d'algun pesat d'aquest tipus.
Després hi ha el grup de gent que se t'acosta pensant que ets un citadà de parla anglesa més i et demana una cosa en un perfecte anglès que jo, personalment, no entenc, i sents: "Bla bla blablabla blableishon bla bla bla a cigarette?", i tu penses: "No pot ser una altra cosa: m'està demanant un cigar" i contestes "Sorry, I don't smoke", i després veus que tot ha sortit bé!
A França em va pasar que al metro de París un home es va colar col·locant-se derre meu i entrant al mateix temps que jo. Tot seguit vaig cridar al meu cosí mig en broma: "¡Eh, se me ha colado!", i de cop i volta l'home es gira i diu en castellà "Sí, ¿y qué?", i jo cridant: "Pues que si te cuelas y yo pago me siento estúpido. ¡Se ha colado, se ha colado!", i l'home va començar a córrer sentint vergonya, sense aturar-se a pensar que ningú, excepte nosaltres, l'enteníem.
I moltes més, que ja las contaré un altre dia.
Per cert, Bunburry no coneixia eixa anécdota teua de França. M'ha fet gràcia al imaginar-me al home corrent al metro.